Inbertitzeko prest? Aukeratu bizi zaren eskualdea

Lehioa iztea
Sevilla Catalunya Euskadi

Zer dira laguntza erakundeak?

Oikocredit-ren laguntza erakundeak legalki irabazi asmorik gabeko erakundeak sortzen duten pertsona boluntarioen multzoa da. Bazkideak erakundearen parte oso garrantzitsua dira eta sentsibilizazio eta hedapen ekintzak betetzen dituzte. Laguntza erakundeak Nazioarteko Oikocrediten bazkide zuzenak dira eta Espainiako bazkide guztiak ordezkatzen ditu. Gaur egun Espainian hiru laguntza erakunde daude: Euskadi, Catalunya eta Sevilla.

Boluntario talde aktibo bat ere Madrilen dago (talde honi eta bere jarduerei buruzko informazio gehiago esteka honetan daukazu: www.madrid.oikocredit.es.)

Bilatu

La desaparició de les caixes d'estalvis: causes i conseqüències

La desaparició de les caixes d'estalvis: causes i conseqüències

Joan Ramon Sanchis Palacio

Joan Ramon Sanchis Palacio, Catedrático de Economía de la Empresa de la Universidad de Valencia

astelehena, 19 de iraila de 2016

El procés de concentració del sector bancari a Espanya va unit a la desaparició de les caixes d'estalvis. L'últim cas ha estat el de Caixa Catalunya, que després del sanejament, transformació en banc privat (Catalunya Banc) i nacionalització per part del FROB, ha estat absorbida pel BBVA. Culmina així una nova etapa de fusions amb la finalitat de concentrar el conjunt del sistema bancari espanyol en 5 o 6 grans bancs.

El cas de Catalunya Banc, més conegut per la seva marca comercial CatalunyaCaixa, mostra amb claredat el que ha succeït amb les caixes d'estalvis al nostre país des que es va iniciar la crisi financera el 2007. Després de la seva politització, una part significativa de caixes d'estalvis van entrar de ple en el negoci de la construcció, amb corrupció urbanística inclosa i saqueig dels directius, portant-les a una situació d'insolvència sense tornada.

És el full de ruta que molt probablement havien pactat grans banquers i polítics en llocs de poder autonòmic i central, amb la finalitat d'acabar amb unes entitats bancàries que treien quota de mercat a la gran banca des de feia diverses dècades. Un full de ruta que ens ha costat a tots els espanyols un rescat bancari de la Unió Europea per import de 41.300 milions d'euros i un cost total que molt probablement superarà els 200 mil milions d'euros.

Primer va ser la desaparició de la banca pública i després la d'unes entitats, les caixes d'estalvis, que històricament havien exercit una funció de suport financer als petits estalviadors, emprenedors, autònoms i petites empreses i alhora contribuïen de manera directa al desenvolupament econòmic i social del territori a través de l’Obra Social; una Obra social que el 2008 (inici de la crisi) va arribar al seu màxim amb més de 2 mil milions d'euros, però que a partir d'aquest moment ha anat baixant de manera significativa fins a situar-se en nivells propers als 500 milions d'euros. La Llei de caixes d'estalvis i fundacions bancàries privades aprovada el 2013 ha estat el cop de gràcia definitiu de les caixes d'estalvis (només en queden dos de molt petita dimensió a València i Balears) i un minvament significatiu de l’Obra Social, ja que depèn ara de la decisió dels bancs privats.

Però no totes les caixes d'estalvis han estat malament gestionades, si bé amb la reforma legal s'ha aconseguit esborrar-les totes, estiguessin mal gestionades o ben gestionades, perquè així ho volien els grans banquers. És més, des de l'Administració Pública i la patronal bancària s'ha estat intentant “dimonitzar” a les caixes d'estalvis, al·legant que es tracta d'un model inadequat i desfasat i, per tant, condemnat a la seva desaparició. És curiós que en la majoria de països de la Unió Europea (Alemanya, França, Holanda, Àustria, Itàlia, …) segueix subsistint el model de banca de proximitat i no és qüestionat per les seves Autoritats.

La desaparició de les caixes d'estalvis és realment greu per a l'economia en general i per als consumidors en particular. Aquestes entitats representaven la banca de proximitat a Espanya, juntament amb les cooperatives de crèdit, oferint productes i serveis enfocats al petit estalvi i a l'economia productiva i real, deixant de costat les transaccions especulatives i de risc elevat. Es tracta d'entitats arrelades al territori que coneixen les necessitats dels seus clients i s'adapten a elles. Almenys va anar així fins que a la fi dels vuitanta i començaments dels noranta del segle XX van començar la seva “bancarització”, que va culminar, per posar un exemple molt gràfic, en la col·locació de participacions preferents als seus clients. Les participacions preferents, que també van col·locar els bancs privats (no van ser només les caixes d'estalvis com se'ns ha fet creure), ha suposat una de les estafes més grans de la història de la banca a Espanya que ha afectat més de 700 mil clients per un import superior als 30 mil milions d'euros. Amb la seva desaparició, una part important de l'activitat empresarial es veu minvada, per la manca de préstecs i crèdits.

D'altra banda, la concentració del sector en pocs bancs incrementa el seu poder de negociació davant dels consumidors, la qual cosa es tradueix en nous abusos com l'augment de les comissions, la col·locació de nous productes financers d'alt risc, clàusules sòl en les hipoteques i desnonaments, entre altres males pràctiques. No oblidem que la banca espanyola és la que pitjor imatge té de tota la Unió Europea, excepte els bancs irlandesos.

Desaparegudes les caixes d'estalvis (gairebé totes), què ens queda? Ens queden les cooperatives de crèdit i caixes rurals, encara que també estan amenaçades per les fusions i una reforma legal que de la mateixa manera que en les caixes d'estalvis en suposaria la pràctica desaparició. I ens queda una societat civil que davant l'exclusió financera i els comportaments no ètics dels bancs convencionals (finançament d'empreses armamentístiques, d'empreses que deslocalitzen i utilitzen mà d'obra infantil,…) ha decidit iniciar una revolució financera silenciosa a través del consum financer responsable i la creació des de baix de noves entitats bancàries amb criteris més socials i ètics (banca ètica) i d'entitats financeres no bancàries com les cooperatives de serveis financers (com Coop57 i Oikocredit), les cooperatives integrals, les comunitats autofinançades, els bancs de temps i altres iniciatives més. Una mica d'esperança dins d'una realitat realment crua i dura.

Joan Ramon Sanchis Palacio
Catedràtic d'Economia de l'Empresa Universitat de València

« Atrás