[Blog] L'home que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la

Lamentablement, la història es repeteix en multitud d'ocasions… Ens hem de remuntar a l'any 1968: en aquell moment la infame guerra del Vietnam estava en el punt de mira de tothom: com s'havia arribat fins allí, era complicat d'entendre; el que sí que se sabia era que els fabricants d'armes anaven fent caixa ràpidament: les seves arques s'omplien mentre la vida de milers de civils de tots dos bàndols acabava a les cunetes de Ho Chi Min. Per sort, la gran novetat d'aquell temps, la televisió, va posar en escac a l'opinió pública sobre el que estava passant, creant un sentiment de rebuig a la barbàrie que es produïa dia rere dia.

Aquell no era l'únic problema en l'horitzó, perquè, qui no ha sentit parlar de l'Apartheid? El segle XX havia vingut sentint a parlar de tots els problemes que la falta d'un Estat de Dret i igualtat en la societat Sud-africana causava en la població afrodescendent: la massacre de Sharpeville l’any 1960, on van morir 69 persones (casualment, totes afrodescendents); la guerra a la frontera amb Sud-Àfrica l'any següent, o la guerra d'independència de Rhodèsia del Sud, on el nivell de segregació era similar a l'instaurat a Sud-Àfrica, són alguns dels problemes que la societat dels anys seixanta tenia al cap.

Si ho pensem bé, tot es reduïa a dues coses: interessos polítics, i la venda d'armes a gran escala, amb la qual molts aconseguien beneficis en poc temps, sense importar la quantitat de vides humanes perdudes. Va ser en aquest moment, quan el 1968, un grup de persones compromeses amb la societat es reuneixen en Upsala, Suècia. Allí parlen de la situació actual, exposen els seus punts de vista, però sobretot s'adonen del que cap dels presents vol: que els seus diners serveixi per a finançar una guerra més. És en aquest moment que es decideix que els diners que s'inverteixin, derivarà a ajudar els que realment els necessitin; les seves inversions potser no tindran el mateix rendiment que els mercats financers puguin proporcionar, però sí que donaran una satisfacció més gran: no contribuiran a aquesta barbàrie que portava assotant el nostre món les últimes dècades.

Els principis són durs; hi ha desacords, la legislació no sempre acompanya, però finalment el projecte tira endavant; finalment s'aconsegueix que aquells valors es plasmin en un pla i Oikocredit sigui més que una idea o somni: sigui una realitat.

Els dies com avui són durs per a les persones que no acceptem la guerra com a forma de negoci; les que no ens creiem que les vides humanes importin menys que res. Les que no financem amb els nostres diners guerres, no entenem com i per què s'accepta que la nostra història es repeteixi.

Ara com ara, em sento orgullosa de formar part d'aquesta cooperativa que un dia va decidir plantar-se i fer d'un ideal un projecte que ajuda de veritat a gent necessitada.

Finalment, m'agradaria acabar amb una de les frases de l'últim discurs de Nelson Mandela a Nova Delhi, l'any 2008: “Encara hi ha molta discòrdia, odi, divisió, conflicte i violència en el nostre món en les albors del segle XXI. Una preocupació fonamental pels altres en la nostra vida diària i en la nostra comunitat bastarà per a fer del món aquest lloc millor amb el qual somiem amb tanta vehemència. (...) El més fàcil és trencar i destruir. Els herois són els que signen la pau i construeixen.

Tant de bo aviat pari aquesta nova barbaritat, aquesta vegada en terres ucraïneses…

Escrit per la Rose Serrano, Investor Relation Officer d'Oikocredit per l'Estat espanyol.