Amb les meves gallines em sento lliure

Vam començar visitant La Dimas Morales. Ella va ser la primera d’un seguit d'impressionants i tenaces dones que vam conèixer durant la gira.

Lima, la ciutat capital està situada al desert. Quan ens vam dirigir al sud-est, això va resultar encara més evident. «Cada polsim de vegetació que veus, tot el que floreix, ha estat plantat i regat», diu Leila Loaiza, la nostra traductora. En les parts més riques de Lima, palmeres i arbustos radiants creixen darrere de les parets i als jardins.

A l’oficina de l'organització sòcia d’Oikocredit, ProEmpresa a Manchay, en un barri a una hora i mitja en cotxe des del luxós i coster barri de Miraflores, una treballadora ha de netejar les taules i els terres per mantenir-los lliures de pols (a Manchay la pols fa que sigui difícil veure els voltants de les cases i turons).

Continuant amb el nostre viatge, la nostra ruta ens porta per un camí empedrat amb vistes que recorden a molts altres llocs arreu del món: camins de terra, habitatges simples que semblen un lloc de construcció permanent, piles d’escombraries regularment registrades per convertir-les en alguna cosa usable, gossos vagabundejant. Ocasionalment veiem algunes mostres de vegetació per aquí i per allà, o a Santa Claus i els seus rens vigilant a la porta.

El 75% de la gent que viu aquí són migrants. El 80% tenen accés a un sistema de subministrament d’aigua: la resta ha de comprar aigua potable a empreses privades que l’entreguen en camions i omplen el dipòsit.

La població de Manchay s’estén a través de turons circumdants. L’àrea veu una afluència continua de noves arribades: des de l’Amazones, abaix des dels Andes, i des de Veneçuela, van a Lima en busca d’unes millors condicions de vida.

Uns quants sots més enllà, força amunt dels turons, la Dimas Morales ens espera. Propietària de 700 gallines, uns quants galls i nombrosos porcs, la Dimas és clienta de ProEmpresa.

Sòlides declaracions de Dimas

És petita, àgil, plena de confiança en si mateixa, tot fent impactants i sòlides declaracions, una rere l’altre.

1. «Als diners no els importa com llueixes o quina edat tens»
2. «Des que era una nena, sabia que no volia dependre d’un marit o d’un fill. Sempre he mirat per mí mateixa»
3. «Quan estic amb les meves gallines, em sento lliure i en pau»
4. «Imagina què podria haver aconseguir si hagués pogut continuar amb la meva educació!»

Bon sentit del negoci

Per la Dimas, de 68 anys, deixar la selva fa cinc anys per moure’s a les afores de Lima va ser una decisió empresarial. Criar bestiar a la selva era costós, i el benefici era mínim. Dos dels seus fills viuen a Lima; una és infermera, i l’altre treballa a la construcció. Tot i que els dos donen suport al negoci de la seva mare, es manté seu. Ella sola, la seva feina- això és molt important per ella, un fet en el que posa l’accent col·locant la seva mà ferma al pit.

Quan va arribar a Manchay, va demanar préstecs per comprar porcs. La cria de porcs és cara. Pren un temps fins que el porc pot ser venut per obtenir benefici. Fins aleshores, la Dima ha hagut d’invertir, invertir i invertir. De fet, no ha estat fàcil per la Dima reemborsar el préstec. «Però no vull endarrerir-me en els meus pagaments,» diu. En conseqüència, la Dimas va canviar-se a criar gallines i va buscar una institució financera que pogués oferir-li el que necessitava. ProEmpresa va ser la resposta.

La Dimas està ara en el seu cinquè préstec amb ProEmpresa (4,000 Nuevos Soles peruans o aproximadament 1,000€). «Moltes altres institucions de microfinances troben que oferir qualsevol tipus de servei a clients aquí dalt és massa difícil», diu Peter Mediano Gonzáles, director de préstecs de la Dima, amb qui vam arribar en cotxe.

Tecnologies innovadores

La Dimas Morales té les seves gallines dos anys i mig. Als sis mesos posen els primers ous, i quan pesen set quilos, les ven. La Dimas té diverses races de gallines; fins i tot es va emportar una raça en concret amb ella des de la selva.

Afegint blat de moro morat i coliflor, per exemple, dóna als ous un gust especial. Fent això li permet vendre el kilo per 12 Soles al mercat, en comptes de fer-ho pels 4 Soles usuals.

Vam acompanyar la Dimas un tros de camí sota el turó, on vam conèixer el seu marit, Teófanes Espinoza, a la segona granja de gallines. Vam baixar encara més cap a casa seva, on dues neveres estaven al pati. Neider, el fill de la Dimas, les ha convertit en incubadores. «Quan ma mare va començar amb les gallines i els ous, em preguntava com podria treballar de manera més eficient. El problema era que l’enfocament tradicional implicava que els pollets trencaven la closca a ritmes diferents.»

Neider, un treballador de la construcció, es va instruir per ell mateix en un dels molts cibercafès de Manchay, mirant vídeos de Youtube. Tenint en ment que «no té per què costar tant», va modificar les neveres antigues, va instal·lar termòmetres i un sistema de rotació que simula el comportament de les gallines (donant la volta als ous seient a sobre). Una petita «moto taxi» aparcada enfront de la casa serveix de generador d’energia d’emergència. Tot funciona bé.

Visions de futur

D’acord amb la Dimas Morales «no és una feina dura». Les seves tasques a la granja la mantenen ocupada tres hores al dia. Ella espera ser capaç de continuar fent-ho per la resta de la seva vida, juntament amb la seva petita plantació de cafè, on treballa durant la collita.

És més, la Dimas s'està planejant incrementar les seves operacions a 5,000 gallines. És en aquest moment que la Dimas ens diu que ella va anar a l’escola només dos anys: «Imagineu què podria haver aconseguit si hagués seguit amb la meva educació!».